I.4.1.- ADF Mig Pallars

I.4.2.- Projecte "Pirineu Viu"

I.4.3.- El projecte de regulació dels usos del bosc de la

Ribalera

III.1.2- Metodologia d’estudi dels usos ramaders

IV.2.2.- Climatologia

IV.2.3.- Hidrologia

IV.5.1.- Risc d'erosió

IV.5.2.- Risc d'incendis

Prega un refrany popular que "qui no sap servir-se de tres mil anys d’història, viurà a l’ombra tota la vida", així doncs cal primer conèixer l’evolució d’un territori per a entendre el seu paisatge i poder, aleshores, gestionar-lo. En paraules de Ramon Folch, el paisatge és el resultat d’un "algorisme socioeconòmic", i per aquesta raó, apuntem cinc cèntims de la relació, que en els ultims segles, l’home ha tingut amb la Ribalera.

L’Hospital de Vaell (o Vell), situat al mateix emplaçament de l’actual ermita de Santa Magdalena, fou un monestir fundat per Castellarnau (conseller oficial del vescomtat de Castellbó) ), en el segle XII, instal·lant-hi l’Ordre Hospitalària de Sant Joan de Jerusalem amb les funcions de centre cultural, d’ensenyament, i religiós de la Ribalera i com a refugi de peregrins. Fou abandonat a meitat del segle XIV. Al segle XVI l’ermità s’enrunà i no fou fins el 1700 quan es reconstruí. L’església romànica de Santa Magdalena ha continuat fins avui, com a centre de culte de la Ribalera, Coma de Burg, vall de Castellbò, Civís, Aós i Asnurri.

En el mateix segle XII, però una mica més tard, s’instal·là un altre hospital, de la mateixa ordre, al vessant obac de la Vall, al marge esquerre del riu Romadriu, creant Sant Joan de l’Erm, que es convertiria en centre d’atracció religiosa i de nombrosos conflictes per la possesió dels rics recursos naturals de la zona. Va pertànyer al terme de Rubió i Vilamur fins a finals del segle XV, quan s’originaren els conflictes amb la Vall de Castellbó (que penetrava cap a Sant Joan) i amb Tírvia, Burg i Farrera (per l’ocupació de les terres abandonades de Ribalera i l’aprofitament dels seus recursos). El límit dels dos comtats, el de Vilamur (de la Vall de Castellbó) i el de Castellbó (de Tírvia, Burg i Farrera) es trobava en el camí que passa pel mig del santuari, el que dóna idea de la conflictivitat d’aquest bosc que sempre ha estat terra fronterera. El 1760 Vilamur reconeix l’oblit en l’exercici del seus drets en l’administració religiosa del santuari, al temps que els de Castellbó adquireix la possessió pacíficament . Repetits incendis provocats, sospitosos d’amagar reivindicacions de termes, duen a reconstruir l’ermita a la Basseta (on avui trobem les instal·lacions d’esquí nòrdic), en ple territori de la Vall de Castellbó, tot i la forta oposició dels pobles de la Coma de Burg. L’antic emplaçament passarà a anomenar-se Sant Joan de l’Erm Vell.

L’origen dels nombrosos enfrontaments que s’han donat en aquest bosc, troben la seva raó, en gran part, en el despoblament total dels nuclis de Castellarnau, Serret i Colomers i temporal Romadriu. Aquestes marxes eren degudes a les dures condicions de vida a l’hivern i a les guerres entre el comte del Pallars i els Comenge. Al segle XV, amb el despoblament total, el vescomtat de Castellbó es divideix en 5 quarters, un d’ells encapçalat per Tírvia, que comprenia Mallolís, Sant Joan de l’Erm, Burg, Farrera i Ribalera.

Amb tot, a finals del segle XV i principis del següent, en la Ribalera es donava la situació següent:

• Burg i Farrera han ocupat i incorporat al seu terme una gran part dels antics termes de Serret, de Castellarnau i de Colomers.
• La irrupció de la potent vila de Tírvia, que no tenia terme frontarer amb la Ribalera. Un dels pobles que hi havia entremig, Mallolis, és absorbit, fent possible la penetració de Tirvia a la Ribalera.
• La vall de Castellbó penetra per Sant Joan de l’Erm, on entraran en conflicte amb els altres pobles.
• Les zones centrals al nord i sud del Romadriu no pertanyen ni a Tírvia ni a la vall de Castellbó, tampoc és una muntanya comuna entre els altres dos pobles.

Els únics que realitzaven actes de propietat a tota la Ribalera eren Burg i Farrera, ja que hi pasturaven les herbes i el bestiar dormia a la zona, i tenien emprius en els termes de la vall de Castellbò.

Aquests fets provocaran una sèrie de conflictes per la possessió de la Ribalera fins al segle XIX. Durant el segle XVI foren continus els enfrontaments per els drets de pastura,entre els pobles de la Coma de Burg i la vall de Castellbó, situació que es resolgué als tribunals a favor dels primers degut als més de 200 anys de possessió de la zona.

El 1755, l’endeutament dels pobles de Tírvia, Burg i Farrera, els hi fa vendre els drets per fer carbó i carbonejar als boscos de Ribalera a Carles de Castellarnau d’Alins per a obtenir carbó per a les seves fargues de Vallferrera. En aquestes dates, el mateix Carles de Castellarnau, obté el permís de controlar les aigües, element que era d’ús lliure per les comunitats, per així poder-la explotar per les seves molines i fargues. L’any 1759, el ritme de desforestació era exessiu i les comunitats volen que s’aturi o es quedaran sense boscos. Les comunitats acudeixen a la Reial Audiència perquè es declari nul·la la venda. Carles de Castellarnau es defensa dient que li pertany el bosc per l’establiment d’una nova farga, al·legant que proporcionava treball tant a la Vall Ferrera com a la Coma de Burg. Els tres pobles, veient com els beneficis del carbó, ferro i comerç, anaven cap a les mans dels poderosos, fan valer els seus drets i tornen el pre de compra dels boscos als Castellarnau.

Fruit d’un repoblament que s’havia donat a Romadriu, cap al 1550, aquest poble comença el 1781, a reclamar el seu terme propi. L’any següent Romadriu s’agermana amb la vila i vall de Castellbò, els quals veuen en Romadriu la possiblilitat d’obtenir la possessió de la Ribalera.

Aquesta situació propicia nous enfrontaments entre les comunitats per demostrar els seus drets i interessos sobre la zona.

Al 1784 s’ordena a cada part que nomeni un geòmetra perquè realitzi un mapa sobre els límits de la Ribalera, tenint en compte les reivindicacions de les dues comunitats.

Una sentència del 1790 reconeix els límits reclamats per la part de Tírvia, Burg i Farrera, reconeixent els emprius de Romadriu i Castellbò sobre la part sud de la Ribalera. Aquell mateix any els pobles de la Coma tornen a vendre als Castellarnau el dret de fer carbó, degut a l’endeutament que tornen a patir les comunitats. Aquest cop però, hi haurà dos experts que s’encarregaran de marcar els arbres que es poden tallar evitant una nova desforestació massiva.

L’any 1791 les comunitats de Tírvia, Burg i Farrera fan un agermanament amb la comunitat de Romadriu, renunciant aquesta a l’antiga unió amb la vall de Castellbò i tenint la possibilitat de poder participar en els beneficis de la Ribalera.

L’acord definitiu entre Tirvia, Burg, Farrera i la vila i vall de Castellbó, s’aconsegueix el 1807, reunits a l’ermita de Sant Joan de l’Erm, posant fi a segles d’enfrontament, creant i reglamentant una explotació comuna i zones d’emprius.

La història recent de La Ribalera irromp el segle XIX amb la introducció de la societat liberal i capitalista, que es traduirà en el Pallars com la presència de l’Estat en el control dels aprofitaments. L’any 1855 trobem una ribalera dividida en dos muntanyes:

• Una Ribalera de la part obaga, partida de Sant Joan de l’Erm, de comú aprofitament dels pobles de Tírvia, Romadriu, Mallolís, Burg i Farrera.
• Una Ribalera que es correspondria a la part nord del riu Romadriu, de comú aprofitament dels pobles de Tírvia, Romadriu, Burg, Farrera i la vila i vall de Castellbó.

El reial decret de 1897, amb la creació del catàleg de "Montes de Utilidad pública", provoca els primers intents de escició dels emprius i agermanaments, ja que els batlles dels pobles aprofiten per declarar a favor del seu terme, el domini de les muntanyes.

Finalment l’adscripció de la Ribalera al terme de Farrera ha provocat diversos conflictes amb la vila de Tírvia, la vila demanarà, per evitar més problemes, la divisió dels drets de la Ribalera.

La lentitud de l’administració estatal va fer desaparèixer els ànims de divisió salvant així l’agermanament.

Al 1959 Tírvia i Farrera regulen les muntanyes comunals, un dels conceptes que es defineixen és la condició de "veí-cap de casa", beneficiari dels aprofitaments comunals, aquesta formulació inclou:

• Els veïns caps de casa de família originària de la població, amb casa oberta de forma habitual i permanent, i els veïns casats a la població amb un cònjugue de la població que formen una nova casa.
• Caps de casa no originaris de la població amb antiguitat mínima de 12 anys, que treballin en el terme de forma estable, a més de tenir unes propietats mínimes de terra (1 ha de secà o mitja de regadiu) i la possessió de 2 caps de bestiar major o 10 de menor. A Farrera l’antiguitat és de 3 anys, però han de posseir una major quantitat de terra (1ha de regadiu).
• Els funcionaris municipals o estatals amb plaça en propietat.

Als anys 70 la Ribalera es presenta com una muntanya comunal (la CUP 146, objecte d’aquest projecte), amb aprofitaments de llenyes, pastures, fustes i pins pels tres pobles de la Coma de Burg, d’extensió de 2.270 ha. Pertany la meitat al comú de veïns de Farrera i Burg i l’altra meitat a la vila de Tírvia.

També hi trobem la muntanya de 1750 hectàrees, anomenada de Sant Joan de l’Erm en la qual hi tenen drets de participació en un 50% Tírvia, Romadriu, Burg i Farrera i l’altre percentatge a la vila i vall de Castellbó. L’administració i explotació d’aquesta muntanya sud de la Ribalera correspon a l’ajuntament de la vila i vall de Castellbó. Fins fa pocs anys encara tenia, la vila de Tírvia, la costum de portar el bestiar una vegada a l’any fins dins de la vila de Castellbó. Tradició que tenia la finalitat de preservar els drets d’empriu de la vila de Tírvia dins la vall de Castellbò.

La gestió forestal s’ha convertit en un dels temes de debat més importants del desenvolupament sostenible de les zones de munyanya. Per una banda, el valor social creixent dels paisatges forestals ben conservats constitueix una de les riqueses potencials més importants d’aquestes zones; per una altra banda, les necessitats inmediates dins l’economia precària de molts municipis afavoreix una explotació forestal centrada únicament en la producció de fusta, que veu en aquest nou interés pel bosc una limitació per al seu aprofitament. Aquest conflicte entre diferents interesos se centra molts cops en la tala dels darrers remanents de bosc poc alterat, en els que coincideixen els majors volums de fusta, amb els espais amb més elevat interés ecològic, cultural, recreatiu, pedagògic, científic i paisagístic.

L’evolució dels boscos de casa nostra, condicionada per la transformació del marc socioeconòmic, requereix un nou paradigma basat en la preeminència de les externalitats i la seva regulació. Analitzar el bosc -i gestionar-lo - afegint als valors històrics els nous valors en puixança, afavoriria un comportament ambiental més ajustat de tots els agents i una valoració més realista de l’aportació dels boscos al benestar social. Per aquest motiu, hem de, en primer lloc servir-nos de la historia per poder entendre el present i poder encaminar el futur.

La descripció de les relacions home-bosc la podem dividir en tres fases històriques, marcades per el tipus de gestió que es dona al territori i per els productes que d’ell se’n deriven. Podriem resumir aquestes etapes esquemàticament com:

Font: Eduardo Rojas in "El bosc mediterrani en el segle XXI"

Medi Ambient, Tecnologia i Cultura; 23. 1999

Després d’una llarga etapa on, sobretot a les comarques de muntanya, l’autosuficiència regia la economia local i el bosc proporcionava tota mena de recursos, la permeabilització de les barreres geogràfiques amb l’aparició del transport, primer el tren i després la xarxa de carreteres, foren determinants per que els territoris passessin a especialitzar-se econòmicament en un determinat sector. La revolució industrial redueix la pressió tradicional (llenyes, conreus efímers, pastures) sobre el bosc i li demana productes més específics però en quantitats importants. Les primeres regulacions del sector forestal, amb el naixement de la ciència forestal, dugueren a la repoblació d’enormes superficies devastades i a l’afavoriment per part del mercat, de les coníferes front les frondoses, més valorades abans per als usos locals.

Avui, la situació del bosc, encara que ha canviat radicalment, segueix ancorada en la puixant economia globalitzadora, que el relega de la competitivitat per moltes raons:

-Baixa qualitat i productivitat de l’activitat fustanera.

-Terreny muntanyós i manca d’infraestructures.

-Manca de capitalització (diàmetres baixos, densitats elevades d’arbres).

-Riscos d’incendi més elevats.

-Inseguretat jurídica i econòmica per a una economia de cicle tan llarg.

Aquesta tendència, fa que com en molts altres territoris de muntanya, s’anés cap a un progresiu abandonament

També la societat ha donat un gir substancial en les seves demandes i, si abans les zones muntanyoses estaven apartades de qualsevol desenvolupament econòmic comparable a la de l’ambit urbà o rural de terra baixa, ara presenten un enorme potencial sobretot turístic, però també de productes de qualitat i reserva de territori encara no urbanitzat. Del tot és clar que els drets de propietat i ús de la població afectada, no poden ser menyspreats en nom d’aquest nou interés general i per tant, s’han de trobar noves fòrmules de compensació i de diversificació de l’economia. El fet que avui, fruit d’aquesta terciarització econòmica, la importància del bosc sigui fonamental per les seves externalitats, no pot dur a restar unes funcions de les altres, més aviat cal trobar la forma d’optimitzar el conjunt de potencialitats, que de vegades resulten excloents com ara la tala massiva i el turisme o la conservació.

El present projecte de regulació dels usos del bosc de la Ribalera, pretén fer un petit pas en aquest sentit, provant de mesurar els beneficis obtinguts de l’activitat fustanera i els obtinguts de la conservació (que reverteixen en valors que van des de la biodiversitat al turisme) amb una mateixa mesura.

El tret, fortament característic de la Ribalera, de terra fronterera (primer entre comtats i actualment entre comarques), juntament amb l’orografia abrupta de la comarca, ha provocat que els seus límits, com a unitat de gestió, hagin avançat o retrocedit depenent de la força de qui en ella ha tingut interesos.

Els límits de la Ribalera a finals del segle XV eren: a l’est, l’actual riu Gireni; el barranc de Salòria i part de Conflent no formaven part del territori; al NW limitava amb el barranc de Cabrils a mà dreta de Romadriu i, amb l’actual riu de la Pega a mà esquerra.

Actualment, tot i la millor disposició de mètodes cartogràfics i de la organització de la informació, encara hi han confusions al respecte dels limits de la CUP 146 de La Ribalera. La superposició d’administracions que gestionen els seus recursos, el departament de Medi Ambient i l’administració local, fa que existeixin documents de delimitació que no coincideixen en la seva totalitat.

A propòsit d’aquest treball, han estat consultades les delimitacions que posseeixen, per una banda el Departament de Medi Ambient posseeix una delimitació i unes actes d’"amojonamiento" dels anys setanta, realitzades per tècnics del govern espanyol de l’època, juntament amb veïns dels pobles de Farrera, Burg i Tírvia. L’acta d’amollonament conté la posició de cadascuna de les fites que marquen els límits de Ribalera, tant les exteriors, que limiten el bosc amb les forests contínues, com les internes, que limiten els enclavats. Aquesta delimitació, tot i ser força precisa, es troba molt desdibuixada al territori, ja que moltes fites s’han deteriorat o simplement han quedat força amagades amb l’espessiment actual del bosc.

Per una altra banda, ha estat consultat el cadastre del municipi de Farrera, qui comparteix actualment els drets del bosc amb el municipi de Tírvia. Els límits es troben dibuixats sobre fotografia aèria del vol americà del 56 i, encara que el bosc ha sofert canvis des de llavors, encara es poden situar força bé sobre la cartografia i els ortofotomapes actuals.

Aquestes raons, però sobretot el fet que qui gestiona més el bosc (i a qui, a través de l’ADF Mig-Pallars, va dirigida aquesta proposta de regulació) siguin els habitants dels Municipis de Farrera i Tírvia, ens han dut a decidir-nos per un marc de treball ajustat als límits dipositats al cadastre de Farrera.

Hagués estat tal vegada més correcte, aprofitar aquesta ocasió per consensuar els límits de la forest amb els agents implicats (municipi de Farrera, municipi de Tírvia i l’Oficina comarcal de Medi Natural), però donada la complexitat històrica d’aquest bosc, no s’ha volgut desenterrar velles discrepàncies.

Amb l’aparició de les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF), els propietaris dels boscos, ja siguin municipis o particulars, han trobat una fòrmula per defensar els seus interesos comuns en un sector, el forestal, que avui dia és minoritari. A més amb l’aparició dels Plans Tècnics de Gestió i Millora Forestal i de les Ordenacions Forestals, es podrà tendir a la sostenibilitat de l’activitat fustanera i la compatibilitat dels usos i recursos que aporta el bosc.

L’ADF Mig Pallars agrupa als ajuntaments d’Alins de Vallferrera, Esterri de Cardós, Farrera, Lladorre, Llavorsí, Tírvia i Vall de Cardós. Preocupats per la situació de les forests i la davallada de l’ús pastoral, decideixen el 1994 de dur a terme un estudi de viabilitat de l’activitat forestal i ramadera. Aquest treball desemboca en la creació d’una oficina tècnica al servei de les entitats propietàries dels boscos comunals i acaba assumint les funcions de planificació i gestió dels recursos naturals (responsabilitat que ha de realitzar de forma coordinada amb els serveis forestals de l’Oficina comarcal de Medi Natural), mercés a la possibilitat que ofereix la llei forestal catalana.

L’ADF Mig Pallars canalitza el fons de millora que genera anualment l’aprofitament dels forests d’Utilitat Pública del territori, el qual s’inverteix en accions de millora dels boscos. A més obté altres subvencions i ajuts que es destinen a accions de caràcter ambiental.

Les forests són en la seva majoria comunals, catalogades d’utilitat pública i la propietat pertany a les entitats locals o comú de veïns.

El territori de l’ADF Mig Pallars pertany a la comarca del Pallars Sobirà i abasta 55.000 Ha. del Pirineu central. Compren les valls de les Nogueres de Cardós i de la Vallferrera, la coma de Burg, la vall de Baiasca i bona part de la vall de Santa Magdalena.

La major part del territori està inclós en el Pla d’Espais d’Interés Natural de la Generalitat de Catalunya ("Capçaleres de les nogueres de Vallferrera i Cardós" i "Vall de Santa Magdalena") i en la Xarxa Natura 2000 que està impulsant la Comissió Europea. Igualment les capçaleres de les valls formen part de la Reserva Nacional de Caça Alt Pallars-Aran.

A la comarca del Pallars Sobirà trobem zones de gran valor natural però poc afavorides econòmicament, per tant és vital que la preservació del patrimoni natural sigui rentable. Aquesta és la única forma de garantir el benestar de la població local, que amb les seves activitats equilibrades amb el medi, mantenen la qualitat del paisatge de muntanya.

L’activitat silvícola ha transformat però la majoria dels boscos, deixant molt poca superfície (entorn a un 3%) de boscos sense alterar o amb un grau de pertorbació mínim, els quals es concentren en sistemes muntanyosos de difícil accés i d’elevat valor tant patrimonial, paisatgístic, ecològic, didàctic, turístic i científic.

La problemàtica se centra, doncs, en la gestió forestal que, per un costat augmenta el valor dels paisatges forestals ben conservats constituint una riquesa potencial a la zona. Per un altre costat, les necessitats d’una economia deprimida afavorint l’explotació forestal per producció de fusta, que veu en aquest nou valor una limitació al seu aprofitament. Aquest conflicte es centra sobretot en la tala dels últims boscos poc alterats, on coincideix un major volum de fusta, amb un elevat interès ecològic, cultural i paisatgístic. En canvi la tala d’arbres monumentals, sovint representa un ingrés molt reduït per tractar-se de fusta foradada o en descomposició.

Davant aquesta situació les autoritats locals de la ADF Mig Pallars demanden una gestió forestal alternativa, amb plantejaments plurifuncionals a llarg termini que impliquin plenament als agents socials i econòmics locals i a la societat en general, amb la finalitat d’aplicar un mecanisme de compensació i rentabilitat d’aquests valors.

La voluntat per part de les entitats locals d’aplicar aquesta gestió sostenible, modèlica i innovadora que permeti dinamitzar el sector forestal, ha merescut la consideració de la Comisió Europea i la consecució el 1998 d’una ajuda per part de l’instrument financer LIFE-Medi Ambient.

El projecte vol demostrar que el patrimoni forestal singular de gran interès passa de ser un bé desaprofitat i una limitació en la producció de fusta, a representar un element dinamitzador i beneficiós per l’economia local i que aconsegueixi un consens entre els diferents agents que poden condicionar la gestió forestal (propietaris, gestors forestals, guardaboscos, empreses fustaneres, entitats econòmiques i socials locals, turistes, escoles, universitat i societat en general).

Els objectius bàsics del projecte tenen el següent ordre:

1. L’aprofitament del bosc compatible amb la preservació del patrimoni forestal singular.
2. Convertir aquest patrimoni en l’eix principal d’una sèrie de circuits didàctico-turístics de demostració, que actuen com a espai de trobada i consens entre els gestors forestals i la resta de la societat.
3. La participació, en primer lloc, de les administracions en la dotació de recursos i, en segon lloc, de la societat en la compensació dels costos generats per la preservació dels boscos, a través de l’esponsorització privada de reserves forestals i l’apadrinament d’arbres monumentals.
4. La integració d’iniciatives locals en el projecte i la implicació dels agents socials (adm.forestal, entitats culturals) i econòmics de la comarca (empreses fustaneres, empreses de turisme, hosteleria i comerç) en la valorització d’aquest patrimoni, dotació d’infrastructura i creació d’una oferta didàctico-turística conjunta
5. Aconseguir la màxima difusió del projecte LIFE "Pirineu viu" i dels criteris de sostenibilitat aplicats.

En resum, el projecte preveu: introduïr criteris de sostenibilitat en la gestió forestal, el patrocini i aprofitament de peus i masses singulars, la creació de circuits forestals de demostració i la millora de l’oferta turística.

Aquest projecte que es presenta, inserit dins el conjunt d’actuacions que duu a terme l’ADF Mig Pallars, pretén ser una mostra de la compatibilitat de l’activitat fustanera amb el ventall de noves possibilitats que avui presenta el bosc. La posada en un mateix nivell, dels valors econòmics i els valors ambientals, permet optimitzar el recurs bosc i que unes activitats no vagin en detriment d’unes altres.

A més, la generació de cartografia actual de les masses forestals que a la Ribalera es troben, representa un primer pas cap a l’elaboració del Projecte d’Ordenació Forestal, eina bàsica de la sostenibilitat en l’activitat fustanera.

L'aprofitament fustaner ha suposat des de l'antiguitat la principal font d'ingressos a les comarques de muntanya. Actualment, però, aquest sector està patint una profunda crisi i se'n veuen afectades les poblacions que en depenien directament. Tot aquest procés està acompanyat d'una despoblació progressiva dels pobles de muntanya, fet que influeix i incrementa la crisi en els altres sectors econòmics.

És per aquest motiu que cal aplicar un nou enfocament en totes aquestes àrees deprimides. Aquest consisteix en una visió plurifuncional del territori, atribuïnt un paper complementari i no preponderant al sector fustaner. D'aquesta manera entendrem el bosc com un espai que pot acollir diverses activitats que ajudaran a revitalitzar l'economia de la zona.

Per tal d'aconseguir aquest nou enfocament el projecte se centra en els següents objectius :

• Realitzar una diagnosi acurada de l'estat actual del bosc de la Ribalera.
• Establir una metodologia d'anàlisi per avaluar el valor productiu i ecològic del bosc.
• Realitzar una descripció de les potencialitats existents al bosc.

• Servir de base per al futur Projecte d'Ordenació Forestal de la CUP 146, que l'ADF MP s'encarregarà de realitzar.
• Servir d'estudi pilot per a la realització del Pla Especial de Protecció de la Vall de Sta Magdalena.

• Apuntar cap a una gestió multifuncional i integral del territori seguint criteris de sostenibilitat.
• Promoure i millorar la funció socioeconòmica del bosc fent-la compatible amb la protecció del medi.

Com a primera feina, abans de qualsevol estudi al camp o anàlisi cartogràfic, s’ha realitzat una delimitació exacta, a escala 1:5000, dels límits de l’àrea d’estudi. En aquesta primera fase del projecte, a més a més, ha estat necessari definir i separar dins la mateixa zona la propietat del sòl pública de la privada. Es féu mitjançant les dades del cadastre, les dades del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de Lleida, amb treball de camp segons la recerca de fites en la mateixa àrea d’estudi i amb l’ajut dels alcaldes dels ajuntaments implicats a la zona.

Exactament aquesta àrea d’estudi s’enmarca dins els límits de la CUP 146 (el perquè d’aquest límit està explicat més endavant) en la qual destaquen actualment els usos fustaners, ramaders i cinegètics, i en fase d’establiment i expansió els usos recreatius i turístics.

En especial aquest ús del bosc de La Ribalera és el que ocupa una extensió més elevada i és l’activitat preponderant socioeconòmicament parlant. Per aquest motiu ha sigut, l’ús fustaner, el que s’hi ha dedicat més temps a fer l’estudi. Per fer-lo cal basar-se en una estratificació de la zona mitjançant la identificació de rodals, masses de vegetació homogènies, que presentin característiques diferents uns dels altres.

Bàsicament per als usos fustaners la metodologia per a assolir una bona estratificació fou la de treballar a diverses escales. Aquesta fou la següent:

1. Fotointerpretació: aquest pas consistí en la fotointerpretació de masses de vegetació homogènies. Per a aquesta interpretació, així com per a l’estudi dels altres usos i l’inventariat al camp, s’ha disposat d’ortofotomapes a escala 1:5000 de l’Institut Cartogràfic de Catalunya. Aquests es van folrar amb paper plàstic transparent per tal de poder escriure-hi i traçar les línies convenients amb un retolador permanent. D’aquesta manera qualsevol error es podia borrar amb alcohol.

Un cop s’anaven interpretant i definint els diferents rodals segons masses més o menys homogènies, tenint en compte obages, solanes, carenes, valls,..., amb el retolador es va fer una primera aproximació d’aquests límits. Aquesta primera divisió en rodals fou una primera prova perquè els ortofotomapes utilitzats tenen com a base les fotografies aèries de l’ICC del juliol de 1990 i amb el transcurs d’aquest període fins a l’actualitat podia haver variat un xic la geometria d’aquests.

2. Definició exacta dels rodals: després d’haver fotointerpretat les masses de vegetació es va prosseguir en la delimitació exacta dels rodals. Per a cada unitat es van marcar els límits "in-situ" amb molta més pressició; per una banda anar resseguint els límits a peu i per altra banda visualitzant aquestes masses homogènies, amb l’ajuda de binocles, des de les vessants oposades a cada rodal sempre que la topografia del terreny ho permetés.

Cal destacar que tots els desplaçaments de llarga distància dins el bosc de la Ribalera, com el fet d’arribar fins allà, es va fer amb l’ajuda, imprescindible, del vehicle 4x4 de l’ADF.

3. Inventari: aquesta part consistí en emplenar unes fitxes (vegeu annex 6) confeccionades expressament per a l’estudi del present projecte. La majoria d’elles es van fer a mesura que es recorria tota La Ribalera, rodal per rodal, mentre s’anaven definint els límits. Tot i això una vintena de fitxes van haver de ser emplenades anant-hi expressament altra vegada.

• una brúixola per a precissar l’orientació de la vessant,
• un clinòmetre per a mesurar el pendent i alçades dels arbres,
• i per al diàmetre dels arbres una cinta diametral (unitats convertides a diàmetre).

Tot aquest material ens el cedí l’ADF.

L’estudi d’aquest ús es basà primerament en, a l’igual que els rodals de comunitats arbòries, el marcatge provisional, sobre l’ortofotomapa a escala 1:5000, dels límits dels camps de pastura.

Un cop definits els camps de pastura es va prosseguir a la delimitació exacta. Aquests en especial es van haber de repassar i resseguir "in-situ", ja que, com més endavant es posa el present document, aquests darrers últims anys la ramaderia ha davallat molt, amb la conseqüent intrusió d’espècies arbòries dins els camps, perdent així superfície aprofitable per a la pastura.

Finalment, per saber la situació real de la ramaderia, tot i tenir present anàlisis fets per altres autors, es van fer algunes entrevistes a varis ramaders que tenen drets a La Ribalera. Amb aquestes entrevistes es tractà d’identificar el tipus de bestiar i el nombre de caps, les preferències del bestiar a un tipus o altre de pastures, els movients estacionals de la ramaderia...

També serví per saber què pensen els ramaders sobre la regresió de la ramaderia a les zones de muntanya, i concretament a la zona d’estudi, i cap on tendeix l’activitat en un futur i si creuen que cal potenciar-la.

Cal destacar també, per tal de completar més exhaustivament la informació a partir dels ramaders de la zona, una entrevista amb el responsable de l’Associació de Ramaders de Vaca Bruna del Pirineu del Pallars, Jordi Cassellas (alcalde del poble de Farrera).

Per a la metodologia d’estudi dels diferents usos, així com per a la descripció del medi, hem establert dos tipus de recerca bibliogràfica:

• la que anomenem bàsica, a escala comarcal, que serveix per entendre la realitat socioeconòmica de la zona,
• i la que anomenem d’investigació i desenvolupament del treball, que concentra aspectes generals i tècnics necessaris per prosseguir amb la resta de fases. En aquesta ja es treballa a una escala més específica.

Per obtenir aquesta bibliografia ens basem en les fonts d’informació de la biblioteca de la Universitat de Girona, la Universitat de Lleida, DARP, DMA, ajuntaments de la zona, l’ADF Mig Pallars, Internet...

La metodologia seguida, per conèixer a fons la relació que té la població de la zona amb l’àrea d’estudi, es basà en una enquesta (vegeu annex 7) confeccionada pels autors d’aquest present document. A més, d’aquesta manera, permet fer un posterior anàlisi estadístic de les diferent preguntes que se’ls formula. Cal dir, però, que les enquestes no donaren el fruit esperat, és a dir, que la metodologia a base d’enquestes no funcionà per aconseguir els nostres propòsits.

Les intencions alhora de fer les enquestes foren:

• manifestar les intencions del projecte, deixant palès que la gent dels pobles vinculats hi tenen un paper important.

• saber el grau de coneixement que té la població de La Ribalera,

• quines activitats hi fan,

• amb quina freqüència i com hi van,

• quines opinions hi ha sobre la freqüentació en aquests boscos de 4x4’s, bicicletes, motos, quads...,
• conèixer detalladament l’opinió, voluntat i grau d’implicació popular en la gestió racional del bosc de La Ribalera,
• conèixer el grau de preocupació de la població pel que fa a la regresió de la ramaderia en les zones de muntanya,
• saber la quantitat de productes alternatius que s’extreuen del bosc, i si existeix un interès a potenciar l’activitat (en cas que el medi ofereixi prou recurs).

D’aquesta manera, alhora de fer la regulació dels usos del bosc de La Ribalera, es pot tenir molt més en compte la població autòctona i en part aconseguir una major acceptació social de la gestió. És evident que una bona gestió és aquella que té en compte la població, com a un factor més integrant del territori.

Aquesta enquesta va ser confeccionada perseguint les intencions anteriorment esmentades, però abans de passar-les es va haver de consensuar-la amb tot l’equip professional de l’ADF, així com amb tots els alcaldes dels pobles als quals anava dirigida l'enquesta. Aquest vist-i-plau fou unànimament donat després d’algun petit retoc.

Les enquestes es van passar casa per casa, anotant en una llista quines s’anaven fent. Cal destacar que a cada domicili se’n deixava una perquè l’emplenessin amb tots els integrants d’aquest, es recalcava que podia ser anònima, que si hi havia preguntes que no volien respondre ho podien fer (ex. On trobes els bolets?) i que si volien els ajudàvem a respondre-la (com va ser en tres casos). Finalment se’ls anunciava que es passaríen a recollir per l’Ajuntament.

Els resultats es presenten tot seguit. Tot i això, com s’ha expressat en la introducció d’aquest apartat, aquesta metodologia no funcionà ja que només es van contestar set enquestes i aquest nombre no és estadísticament prou representatiu, del total de les enquestes passades, per a fer-ne un anàlisi correcte.

Pel que fa a activitats realitzades en general al bosc, destaquen la recollida de bolets, la visita a l’ermita de Sta. Magdalena, la recol·lecció de fruits silvestres i la conducció del bestiar.

Els paratges més freqüentats són les Bordes de Tressó i l’Orri Vell, seguits per Sta. Magdalena, la Font de Casals i les Bordes de la Plana i de Bedet.

Bàsicament la gent s’hi atansa amb 4x4, turisme i a peu, qualifiquen la xarxa d’accessos suficient i creuen acceptables l’estat de les pistes.

Pels enquestats La Ribalera té sobretot valor paisatgístic i patrimoni natural, seguit per igual la resta de valors possibles reflectits a l’enquesta. La majoria reconeix bé la fauna que s’hi pot trobar; d’aquesta, la més vista és el gall fer (Tetrao urogallus), el picot (no se sap l’espècie car se’n troben tres a la zona) i el cabirol (Capreolus capreolus).

Pel que fa a l’ús fustaner, tenint present la poca gent que ha contestat, només es pot dir que valoren positivament el projecte Pirineu Viu de "Demostració del valor del patrimoni forestal singular".

Quan a l’ús ramader tots creuen que caldria potenciar-lo, bàsicament amb inversions nacionals/estatals i privades, ja que creuen que els prats poden acollir més bestiar. Amb això creuen necessari restablir antics camins per a bestiar, actualment en desús.

Pel que fa a l’ús cinegètic, de la gent que ha respost, la meitat no caça. Tot i això, les espècies més caçades són el senglar (Sus scrofa) i la perdiu (no se sap l’espècie exacta perquè se’n troben vàries a la zona). Dels implicats en aquest ús, no creuen convenient que La Ribalera formés part d’una Reserva Nacional de Caça per la forta competència i control que hi hauria.

Quan a usos alternatius cal destacar que tots els enquestats recol·lecten bolets, bàsicament rovellons (Lactarius sanguifluus) i fredolics (Tricholoma terreum), i amb menys abundància els moixernons (Calocybe gambosa), ceps (Boletus edulis) i camasecs (Marasmius carpathicus). En quant a plantes la majoria les coneix bé i les recol·lecten per a consum directe. Cal destacar que els fruits més recol·lectats, amb diferència, són les maduixes, gerds i la grosella, bàsicament per al consum directe i per a fer conserves.

Pel que fa al el tipus de turisme, el més observat per a ells són els boletaires, els 4x4 i els motoristes. Solen acumular-se sobretot a Sta. Magdalena i a les Bordes de Tressó. De manera molt important cal destacar que el que més els molesta són els 4x4, quads, motos i la brossa que deixen els turistes. Respecte l’opinió de la creació de circuits turístics, tots ho toben bé sempre que es limiti a visitants respectuosos o entesos. També veuen en bons ulls la creació d’un cos de taxistes, aportant beneficis econòmics per a la gent de la zona. Finalment s’observa una opinió generalitzada a favor de la regulació del trànsit rodat per les pistes.

Com a conclusió, referent a les dades anteriors, no es pot afirmar res concluent ja que set enquestes no són representatives. Cal dir que l’enquesta, així com la manera de passar-les i recollir-les, hauria d’haver sigut diferent. Haurien d’haver sigut més curtes, amb respostes tancades (repondre només amb creus) i espais opcionals a escriure-hi, caldria haver-les emplenat i recollit al moment i estalviar que la gent haguéssin d’anar fins a l’Ajuntament a retornar-les.

III.3.1.1.- DEFINICIÓ DELS SISTEMES D’INFORMACIÓ GEOGRÀFICA

Els Sistemes d’Informació Geogràfica (SIG) són sistemes informàtics assistits que permeten l’emmagatzament, anàlisis i visualització d’informació geogràfica.

III.3.1.2.- OBJECTIUS DELS SIG

Els Sistemes d’Informació Geogràfica permeten realitzar una anàlisis territorial racional a partir de la superposició de diferents capes, que contenen informació de diferents variables que interaccionen en la gestió forestal.

III.3.1.3.- PROGRAMES UTILITZATS

• CartaLinx

Els SIG admeten diferents maneres d’entrar les dades. Una d’elles és mitjançant la digitalització de la informació. El CartaLinx és un programa desenvolupat a la Universitat de Clark i el podem definir com una eina de construcció de cartografia digital, compatible amb diferents paquets de software SIG: Idrisi, ArcView, Arc/Info, MapInfo...

Aquest programa ens permet digitalitzar en pantalla utilitzant el mouse.

• Idrisi 32

L’Idrisi és un sistema software d’informació geogràfica i de tractament d’imatges desenvolupat a la Universitat de Clark.

És un programa que té un gran potencial d’anàlisis ja que treballa amb imatges en format ràster. Aquest format es caracteritza per l’estructuració de les imatges en una matriu de files i columnes establint un nombre determinat de píxels. Cadascun d’ells té un valor, i la unió de píxels consecutius amb un mateix valor origina les línies i els polígons.

L’escala de treball es defineix establint l’alçada i amplada dels píxels.

• Miramon

El Miramon és un sistema software d’informació geogràfica que treballa amb format vectorial, impulsat pel Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals, de la Universitat Autònoma de Barcelona. No té tanta capacitat d’anàlisi com l’Idrisi però disposa d’eines d’impressió molt millors.

Tots aquests programes han estat facilitats per l’ADF Mig Pallars.

III.3.1.4.- BASES DIGITALS

S’han utilitzat els ortofotomapes 1:25000 i els mapes topogràfics 1:5000 i 1:50000 de la zona.

Els topogràfics contenen informació sobre corbes de nivell, carreteres i pistes forestals, xarxa hidrològica i construccions. Els 1:5000 estaven en format autocad (.dxf) i han requerit d’un previ tractament per tal de ser compatibles amb els programes que s’han utilitzat.

Aquestes bases digitals han sigut útils sobretot per realitzar la digitalització. S’ha creat una imatge de referència superposant diferents capes: els ortofotomapes (1:25000), les pistes, les construccions i la xarxa hidrològica (1:5000), i les corbes de nivell (1:50000). Aquesta imatge és la que ha permès digitalitzar en pantalla amb el mouse.

Les bases digitals també les ha facilitades l’ADF Mig Pallars.

III.3.1.5.- METODOLOGIA

1r) Preparació de la imatge de referència per digitalitzar

2n) Digitalitzar les capes de:

• Límits de l’àrea d’estudi
• Límits dels rodals en què hem dividit el bosc, delimitant també els prats, els enclavats i les zones directament destinades a conservació del sòl.
• Delimitació de les àrees d’interès de protecció per la fauna.

3r) Preparació de les imatges ràster

1. Definició del nivell de resolució: s’estableix definint l’amplada i alçada dels píxels, i per tant assignant un nombre determinat de files i columnes a la imatge. En el nostre cas hem treballat amb píxels de 4m x 4m (a escala real) i per tant definint 2125 files i 2375 columnes.

El tractament a realitzar no necessita més resolució ja que aquesta va en contrapartida amb les dimensions dels arxius generats. Es generarien arxius massa grans i per tant l’anàlisi seria més lenta.

2. Generació de les imatges: (Els mapes que s’esmenten a continuació es troben en el directori MapesIdrisi del CD).

• Mapa de rius: a partir de la rasterització de les capes de rius dels topogràfics 1:5000.
• Mapa de rodals: a partir de la importació i rasterització de la capa digitalitzada amb CartaLinx.

• Espècie arbòrea dominant a cada rodal
• Suma d’espècies a cada rodal
• Estat forestal
• Presència de plançons
• Restes forestals
• Pendent
• Mapa de distància a pistes
• Mapa de relació Àrea/Perímetre de cada rodal

• Mapa dels límits de Ribalera: a partir de la importació i rasterització de la imatge del CartaLinx.
• Mapa d’àrees d’interès de protecció per la fauna:
• Mapa de carenes
• Toponímia: a partir de la digitalització directament amb l’Idrisi, partint d’informació a escala 1:5000.
• Generació del Model d’Elevació del Terreny (MDT): és el mapa en què cada píxel té assignat un valor d’alçada. S’obté a partir de l’extrapolació de la informació que conté la capa de corbes 1:50000. Aquest MDT permet originar mapes de pendents, orientacions i ombres.
• Mapa de pistes: a partir de la importació i rasterització de la capa 1:5000.
• Mapa de relació àrea/perímetre de cada rodal: a partir de la ordre [cratio] de ldrisi.
• Mapa de distància dels rodals a la pista més propera: a partir del mapa de pistes aplicant la ordre [distance].
• Mapa d’àrees de protecció dels rius: a partir del mapa de rius, aplicant la ordre [distance] i seleccionant una franja de 6 m per cada banda del riu.

4t) Anàlisi

Tal com es pot veure en el mapa 1 existeixen dues tipologies diferents de límits de la zona d’estudi, que es correspon amb la CUP 146. Existeixen els límits dipositats en el cadastre de Farrera (color negre) i els límits dipositats al Departament de Medi Ambient (DMA) (color groc). La diferència entre els dos es troba en les masses boscoses a est (boscos de Gireni) i oest (bosc de Juverri) de les bordes de Tressó (enclavat). Els límits del DMA inclouen aquestes dues àrees dins els límits de la CUP 146, en canvi els límits del cadastre no les inclouen.

Davant aquesta divergència s’ha optat per treballar amb els límits del cadastre. S’ha considerat que aquesta delimitació a nivell administratiu d’ajuntament és més apropiada ja que la gestió que s’està duent a terme segueix la realitat d’aquests límits. A més, els alcaldes dels ajuntaments de Farrera i Tírvia han coincidit que els límits de la CUP 146 són els escollits.

Delimitació del cadastre de Farrera (presentat a escala 1:25000 amb dades 1:5000):

Prenent com a punt inicial el Pic del Covil, l’espai queda delimitat pel pic de Màniga, i baixant cap al sud pel coll de Màniga, el Cap del Ras de la Font Negra, fins el bony del collar. Segueix en direcció sud passant per l’est de les bordes de Bedet seguint el riu de Bedet. Tot seguit s’enfila pel barranc de la Barraca fins el coll de Jou, i en direcció oest passa pel sud dels boscos de Gireni i Juverri fins arribar al barranc de Cabrils d’on descendeix en direcció sud fins a trobar el riu de Sta Magdalena. Pel sud segueix ascendint aquest riu deixant a la seva esquerra primer el Castenàs i després el serrat de Castellarnau, i fins arribar a l’ermita de Sta Magdalena d’on ascendeix fins al bony de Salambó. A partir d’aquí el límit voreja les Toves i el Grau per la seva banda est, en direcció nord fins arribar al Portarró de Sabollera i tornant a enllaçar ja amb el pic del Covil.

L’àrea d’estudi es localitza en gran part dins els límits del PEIN de la Vall de Sta Magdalena. El límit del PEIN deixa fora tota la obaga de Cabrils fins arribar a les parts més altes del serrat de Castenàs. En el mapa 1 es pot apreciar aquest límit (color verd).

IV.2.1.1.- RELLEU

La zona objecte d'aquest estudi, anomenada genèricament Ribalera, està situada gairebé en la seva totalitat dins els Pirineus axials. Es troba enterament inclosa dins el vessant meridional dels Pirineus centrals i forma part de la comarca del Pallars Sobirà, en contacte amb l'Alt Urgell. Ribalera té una extensió de 2600 ha (la zona compresa dins la CUP 146) i presenta un desnivell màxim considerable (1341.4 m). La part més baixa està situada on conflueixen el Barranc de Cabrils i el riu de Santa Magdalena (1246.6 m) a l'extrem SW de Ribalera, mentre que el cim culminant -Lo Covil-, que es troba a l'extrem septentrional, fa 2588 m.

La xarxa hidrogràfica principal està formada pel riu de Santa Magdalena, anomenat també de Romadriu, tot i que utilitzarem el primer nom per no confondre'l amb el poble de Romadriu. Aquest riu desemboca a la Noguera Pallaresa entre Rialp i Llavorsí. Juntament amb aquest trobem dos altres rius afluents de menor importància, el riu de Bedet, que s'uneix al de Santa Magdalena en el lloc on trobem l'ermita que porta el mateix nom i el riu de Tressó que neix a les bordes que porten el mateix nom. Antigament la vall per on corre el riu de Santa Magdalena era anomenada, tota ella Ribalera, actualment només s'anomena Ribalera a la part septentrional d'aquesta vall.

La xarxa hidrogràfica secundària està formada per multitud de torrents i barrancs que drenen, molts d'ells, directament al riu de Santa Magdalena.

Els límits de la zona d'estudi coincideixen en gran part amb el límit administratiu que separa les comarques veïnes del Pallars Sobirà i l'Alt Urgell. Aquest límit recorre el riu de Santa Magdalena des de la Solana de Romadriu on conflueix amb l'abans esmentat Barranc de Cabrils, límit occidental de la zona d'estudi, fins al Portarró de Sabollera, límit septentrional juntament amb Lo Covil (2588 m). Aquest límit és resseguit pel riu de Santa Magdalena, com ja hem dit, fins a l'ermita que porta el mateix nom, on s'ajunta amb el riu de Bedet. A partir d'aquí, el límit administratiu i el de la zona d'estudi, segueix pel Bony de Salambó (1837 m) en direcció NE. Travessa el Grau i lo Tonedor fins que troba el torrent de Sabollera que el porta al Portarró de Sabollera i d'aquí, en direcció W a Lo Covil. A partir de Lo Covil el límit del territori estudiat segueix la divisòria d'aigües que separa la Vall de Santa Magdalena amb la Vallfarrera, anomenada Serra de Màniga, en direcció W. A partir del Pic de Màniga (2515 m) continua vers el S vorejant el Bosc de la Pleta del Tarter i travessant la Serra del Collar, on trobem el Bony del Collar (2307 m). Continua descendint fins al peu del Bony de Salambó (1837 m) on el límit fa un gir de 90 graus i s'orienta cap a l'W en direcció al Coll de Jou. Quan arriba a aquest punt voreja el cap de l'Orri Vell (2005 m) i continuant en direcció W travessa el bosc de Gireni fins al riu de Tressó. A partir d'aquí s'enfila fins al portell de Finestres i dóna la volta al Serrat de Castenàs fins a trobar el barranc de Cabrils per on baixa en direcció SW fins a desembocar al riu de Santa Magdalena.

IV.2.1.2.- SUBSTRAT

El mapa que adjuntem mostra els principals tipus de substrat existents al territori i la manera com s'hi distribueixen. A primer cop d'ull, es veu que els diferents materials es disposen fent bandes paral·leles de llevant a ponent.

La major part de la nostra zona d'estudi està composta d'esquistos ordovícics que afloren al Bony de Castenàs i al Delmador, les dues grans unitats morfològiques de la part meridional de la Ribalera.

La zona septentrional de la Ribalera, entre poc més avall de l'Ermita de santa Magdalena i les Bordes de Conflent, és travessada per dues bandes amples de colcosquists devonians amb petites intercalacions d'esquists sense carbonats, delimitades per dues estretes franges d'esquists silurians no representades al mapa.

Les parts més altes del sector septentrional de la Ribalera, entre el Coll de Màniga, lo Covil i el Salòria (aquest últim no pertanyent a la Ribalera), tornen a ser d'esquists ordovícics.

En el territori objecte d'estudi són inexistents els terrenys cristal·lins (granits, granodiorites...) així com els sedimentaris secundaris i terciaris.

Així doncs, la part calcària es localitza a la zona nord, a una certa altitud (entre 1500 i 2400 m), mentre que la resta del territori és ocupada per roques que donen sòls més aviat àcids (esquists, conglomerats...). Predominen per tot arreu els relleus suaus i les formes més aviat arrodonides fàcilment colonitzables per la vegetació. La petita part del territori que se situa a l'estatge alpí du evidentment l'empremta dels gels que modelaren el relleu durant les glaciacions. A la carena de la serra de Màniga i del Salòria les tarteres provocades per l'acció del gel prenen una certa importància. També s'hi observen abundants fenòmens periglacials, sobretot la solifluxió, provocats per aquest fenòmen, gel-desgel, que otorguen un relleu característic a les pastures alpines. En els llocs on el pendent és més acusat hem observat com aquest fenòmen pot provocar esllavissaments de certa importància. Aquest fenòmen és observable també a les solanes calcoesquistoses del Ras de la Font Negra, i clapegen tot el vessant entre els 1700 i 2200 m.

L'absència de zones extenses on aflorin calcàries massives fa que no hi hagi cingleres d'importància, i que els penya-segats siguin petits i molt localitzats.

La zona de Ribalera i per extensió tota la Vall de Santa Magdalena està fortament encaixonada a causa del modelat produït pels corrents fluvials.

La climatologia és un factor important en l'evolució d'un territori. En determina la vegetació potencial, el relleu causat per fenòmens periglacials i per la pluviositat, el paisatge i fins i tot el caràcter i el comportament de les persones que habiten en aquell territori. En el nostre cas, com en la majoria d'estudis del medi natural, ens trobem amb el problema insoluble de manca total d'estacions metereològiques dins la nostra àrea d'estudi. Les estacions metereològiques més properes es troben instal·lades a Sort (675 m) i a Llavorsí (815 m), al Pallars Sobirà. Aquestes dues localitats es troben per sota dels 825 m, és a dir, a la part inferior de l'estatge basal. A més, en aquestes localitats on hi ha estacions metereològiques, a l'hivern es dóna el fenomen de la inversió tèrmica. Per tant, aquests dos observatoris que utilitzarem per definir la climatologia de la zona d'estudi, tot i no trobar-se dins de la mateixa àrea, recullen unes dades que no corresponen a les condicions normals i típiques de les parts baixes, situades als vessants, fora dels fons de vall. Donem a les gràfiques 1 i 2 els diagrames ombrotèrmics d'aquestes dues localitats, en el benentès que només són indicadores del clima perifèric occidental, i que s'han d'interpretar tenint en compte tots els condicionaments que acabem de citar.

Cal tenir en compte, també, l'amplitud altitudinal de la nostra zona d'estudi que va dels 1.246 m la zona més baixa fins als 2.588 m de la zona més elevada, lo Covil. Això comporta que a la Ribalera existeixin fins a tres estatges altitudinals; el montà, el subalpí i l'alpí, i que les dades metereològiques obtingudes tinguin poc o res a veure amb la nostra zona d'estudi.

Les sèries de dades corresponents a Llavorsí són relativament llargues i les que corresponen a Sort són més curtes però més fiables gràcies a l'absoluta dedicació del seu observador metereològic, Ramon Baylina. Es resumeixen les dades obtingudes en el següent quadre (entre parèntesis, els anys d'observació).

Taula 1. Dades metereològiques.

Font: 1. Dades del Servicio Metereológico Nacional, elaborades per J.M. Panareda (1979). 2. Dades de Ramon Baylina, observador del Centre Metereològic de Sort, elaboració pròpia per a aquest estudi.

En aquestes zones baixes perifèriques no s'arriba a donar el període àrid d'estiu que caracteritza la regió mediterrània, però els vessants, orientats al sud, limítrofes amb l'Alt Urgell, del Delmador i el Castenàs, gairebé el representen. A partir de les dades obtingudes es pot dir que es tracta de climes submediterranis amb un període hivernal més o menys llarg i un període subàrid que se situa al juliol i part de l'agost.

Taula 2. Dades mensuals de precipitació i temperatura, amb la precipitació anual i la temperatura mitjana anual.

Bastant pròxim a la nostra àrea d'estudi tenim les dades termomètriques i pluviomètriques hivernals obtingudes al Coll de la Basseta (1700 m) per C. Udina, dades que tot i ser puntuals i, per tant, no comparables amb les dels observatoris esmentats anteriorment, són un punt de referència que ens sembla interessant de donar, per tal de pal·liar la manca de registres continus:

Taula 3. Dades metereològiques hivernals.

La precipitació l'estima el citat autor en 1100 l/m² a 1600 m d'altitud, i en 1300 l/m² a 2000 m.

El riu de Santa Magdalena, eix fluvial més important de l'espai, neix a les bordes de Conflent (1750 m), dins la comarca de l'Alt Urgell, fora de l'àrea d'estudi, de l'aiguabarreix dels torrents de la Màniga, Font Negra, Sabollera, Coll de Finestres i del riu de Conflent. Aquest mateix riu mor a la Noguera Pallaresa (800 m), entre Rialp i Llavorsí, salvant un desnivell de 950 m.

El riu de Santa Magdalena, dins l'àmbit de l'espai, rep les aigües del riu de Bedet i del riu de Tressó. A més d'aquests dos rius. la xarxa hidrogràfica de la zona d'estudi la componen un seguit de petits torrents generats per l'escolament de l'aigua de pluja. El riu de Tressó forma part en la seva totalitat de la Ribalera, encaixonat entre el Serrat de Castenàs i el Delmador. En el seu descens conforma espais d'un elevat valor paisatgístic mereixedors d'una protecció especial.

L'elevada cabana ramadera existent a les bordes de Tressó implica que la qualitat de l'aigua que baixa per aquest riu no sigui adient per a segons quins usos, tot i que l'elevat pendent del curs fluvial li proporciona un elevat poder d'autodepuració que li permet, de moment, absorbir la càrrega contaminant sense més conseqüències.

IV.3.1.1.- SITUACIÓ FITOGEOGRÀFICA

L'àrea d'estudi pertany en la seva major part a la regió eurosiberiana. Als cims més enlairats (zona septentrional), hom troba una representació força important de la vegetació boreoalpina. El bioclima existent correspon al tipus axeromèric (medioeuropeu), caracteritzat per la manca de mesos tèrmicament glacials i de mesos àrids. Tot i això, en els estatges alpí i subalpí es suposen bioclimes axèrics freds, caracteritzats per hiverns amb alguns mesos glacials, sense estiu tèrmic ni cap període àrid.

IV.3.1.2.- LA FLORA

La flora comarcal, consta de 1180 espècies que es distribuiexen en els següent espèctre taxonòmic:

Les famílies més representades són:

FONT:Carreras 1985

Les proporcions dels diferents elements fitogeogràfics que componen la flora d'un territori permet verue el seu caràcter general i les afinintats amb els territoris que l'envolten. Per a la Vall de Santa Magdalena:

FONT: Carreras,1985

Amb aquestes dades s'observa que més del 50% dels elemets són d'ambit extramediterrani, mentre que l'element mediterrani compta amb un 17% dels tàxons, el que defineix l'àrea com un territori florístic pròpiament pirinenc encara que té una elevada influència mediterrània. Aquesta influència és deguda sobretot a les parts basals dels territoris inclosos en els estudis florístics consultats, mentre que en el territori inclos dins els límits del present projecte, aquesta influència s'ha de considerar molt menor.

La legislació catalana, amb caràcter general, i d'entre les espècies presents a Ribalera, protegeix un seguit d´espècies vegetals que són les següents:

• Flor de neu (Leontopodium alpinum)

• Genciana groga, vera o gençana (Gentiana lutea)

Segons el nostre treball a camp i diferents autors (Veure l´apartat de Tàxons rars o amenaçats al bosc de la Ribalera) aquesta protecció resulta ineficient realment ja que no es dóna l´existència de cap mena de cos de vigilància que asseguri que la legislació vigent s´acompleix.

D´altra banda, s´ha constatat en diferents treballs l´existència de tàxons rars en diferent grau, que no gaudeixen d´una protecció específica. S´ha de considerar alhora però, que els estudis científics són relativament antics.

Per aquest seguit de factors ens atrevim a suggerir un llistat d´actuacions immediates, per tal d´assegurar la conservació i viabilitat d´aquestes espècies, així com el seu hàbitat.

Propostes d´actuacions:

1. Reciclatge del cos de guardes forestals, per assegurar l´acompliment de la legislació bàsica vigent, referent a aquesta nova problemàtica.
2. Crear canals de col.laboració amb els Ajuntaments de la zona per controlar la recol.lecció excessiva o prohibida .
3. Inici immediat d´estudis taxonòmics per avaluar la situació actual d´espècies amenaçades.
4. Creació d´un òrgan gestor al PEIN de Santa Magdalena i realització del pla de gestió d'aquest PEIN.
5. Difusió a la població local i al.lòctona de la importància de la vegetació amenaçada (triptics, centres d´educació, formació específica dels guies de muntanya).

Sense entrar en consideracions al voltant de la importància, hores d'ara ja reconeguda, de la importancia de la flora endèmica, hem restringit la nostra tasca a l'elaboració d'un recull de l´estat i grau d´amenaça dels endemismes que s´hi poden trobar.

Al llistat elaborat hi figuren d´una banda, l´espècie considerada com endèmica i d´altra banda, el grau d´endemicitat d´aquesta.

El grau d´endemicitat per classificar les espècies es fonamenta en la localització geogràfica de l´espècie. Així, les espècies es classificaran en:

• MOP: Endèmic de la meitat oriental dels Pirineus

• P: Endèmic dels Pirineus

• PC: Endemismes Pirenaico-cantàbrics

Taula 4: Endemismes presents a La Ribalera

A continuació s´ha inclòs una taula en que es mostra el diferent estat de conservació dels endemismes de la zona i l´estatus de protecció segons la legislació.